Encara que no ho semblés, el carrer es trobava atapeït. Una boira blanca, densa i fúnebre, cobria el paratge a simple vista desert i del qual, a mesura que avançava mig tantejant el camí, emanaven figures sinistres que, esteses al terra, proferien crits esquinçats a veu trencada, gemecs estrepitosos que gelaven la sang, darrers sospirs dolorosos entre la pols que embolcallava els seus cossos. Caminava tan apartat com podia d’aquella gent, intentant engrapar una mica d’aire pur entre aquella fumarada que m’omplia els pulmons de sofre i quasi m’impedia respirar, obligant-me a aturar el pas cada pocs minuts per tal de recobrar un alè impossible, esvaït.

S’escoltaren alguns trets perduts en la llunyania i, a l’instant, unes passes que corrien cap a la meva posició, no gaire lluny, els posseïdors de les quals no vaig poder veure fins que no varen ser al davant. De cop es tornaren a difuminar; només va ser un moment. Em vaig apropar a una de les parets que flanquejaven el carrer que havia pres, per determinar a quina alçada em trobava i quan deuria restar fins a la meva casa. Va ser aleshores quan me n’adoní que estava tremolant, que les meves cames a dures penes aconseguien sostenir-se en peu, flaquejant-me constantment. Estava espantat, podia sentir la remor de la por estrenyent-me el cor i l’estòmac, que amenaçava en expulsar tot el que duia dins, per poc que fos.

Vaig reaccionar per pur instint. El lleu contacte contra la meva esquena em va fer donar un bot endavant, engantxant-me a la paret i tombant-me per observar l’home que, moribund, abillat amb robes de soldat, mig arrossegant-se pel terra, pudent, s’apropava a mi amb el braç estès. Els ulls se’m van obrir com plats i vaig arrencar a córrer com un desesperat fins que, més per casualitat, vaig topar amb la porta de casa meva. Llavors em vaig adonar que no havia respirat ni un sol cop durant la carrera.

Esbufegant, vaig entrar dins i, al mirar el meu voltant, vaig arribar a la conclusió que no coneixia la meva pròpia casa. La boira de sofre havia entrat per les finestres sense vidres i omplia la casa quasi amb tanta força com el carrer; els mobles destrossats i llençats pel terra; dos matalassos estesos en mig del menjador a manera de trinxera; el meu germà al costat de la porta de la seva habitació, de peu, més prim, més esquàlid del que sempre havia estat. Què fas aquí, li preguntí, et poden veure. No va contestar, sinó que es limità a arronsar les espatlles com si la resposta li fos indiferent. Jo tampoc vaig insistir-hi més, i als pocs minuts vàrem preparar alguna cosa per menjar, que férem desaparèixer en un no-res, asseguts al terra rera els matalassos.

Amagava el meu germà a casa des de feia unes setmanes, quan acudí a mi amb el pretext que intentaven capturar-lo per culpa de les seves protestes polítiques. Vaig intentar dissuadir-lo per tal que se n’anés del país, però no em va escoltar: el meu lloc està aquí, em va dir, amb els meus. Realment no sé perquè ho va fer, doncs des d’aleshores que no havia sortit ni un sol cop de casa; i, en certa manera, jo ho preferia així. Quan vàrem acabar em va dir que se n’anava a dormir una estona però, mentre marxava, es va tombar de cop i vaig poder observar les seves faccions cansades, tristes, demacrades com mai havien estat. Creus que això acabarà algun dia, em va preguntar. Aquest cop vaig ser jo qui no va respondre, ni tan sols vaig fer un gest de comprensió, res. Només vaig abaixar el cap i me n’aní a la meva habitació.

Un cop allí vaig començar a donar voltes d’un costat a l’altre, fregant-me el cap amb les mans, tens i aterroritzat encara per la topada al carrer. Sabia que no només era això, que hi havia moltes més coses que en aquells moments em bullien al cap, però era incapaç de concentrar-me en elles. Vaig anar cap a l’armari i, obrint-lo, vaig extreure un antic fusell que havia estat del meu pare. El sospesà amb les mans i, per un instant, em vaig plantejar sortir al carrer amb l’arma. No concebia la idea de quedar-me a casa sense fer res després del que havia estat passant durant tot el dia; no podia fer-ho, però a la vegada també havia de pensar en el meu germà, que no estava en condicions per quedar-se sol durant una estona, i molt menys de sortir amb mi. Vaig sospirar, desesperat. De què serviria tot això, a més? Aconseguiria canviar alguna cosa? Ho dubtava molt. El nostre poble estava perdent, d’això sí que n’estava segur, i no tardarien les tropes enemigues en apoderar-se de la ciutat. No valia la pena lluitar, no valia la pena esforçar-se per una cosa que ja estava perduda... o potser sí?

L’estrèpit va ressonar per tota la casa. Havia estat un tret. Sobresaltat, amb el fusell a les mans, em vaig abalançar contra la porta i, a l’obrir-la, l’escena que va aparèixer davant els meus ulls em va immobilitzar. Havien entrat un grup de soldats i, de manera grotesca, s’afanyaven en regirar el menjador per complet, llençant al terra els mobles que encara se sostenien, apartant tot el que trobaven, trencant allò que no podien moure; semblava que busquessin alguna cosa, o algú. Un d’ells va alçar el cap i em va veure. Quan vaig ser capaç de reaccionar ja era tard: l’home s’apropava a mi alçant la seva arma a l’altura del nas, amenaçador. Cridava en una llengua estrangera que no entenia però que sí vaig saber identificar. Crec que tot hagués acabat en aquell moment si no hagués estat pel meu germà, que sortí escopetajat de la seva habitació, cridant amb ferocitat i saltant cap els nouvinguts fins que va ésser abatut per un tret.

Va caure davant els meus ulls, primer de genolls i després tot ell. En aquell moment no em vaig poder quedar quiet, era incapaç de fer-ho. Tot era una bogeria, el meu cos no responia a res i amb prou feines sé que va passar aleshores, només recordo que, mig encegat per la ràbia, alguna cosa em va colpejar el front. Després d’això, tot es va tornar foscor.