Quan alguna persona pensa en un mirall, tothom s’imagina un objecte gran, meravellós, majestuós que il.lumina i fa sentir jove al qui s’hi mira, però aquell mirall no era res de tot això, perquè era petit, lleig una mica rovellat, els colors no il.luminaven i la gent al mirar-s’hi sentien fàstic que el seu rostre aparegués tan poc agraciat en aquell tros de vidre.

El meu origen va començar en una botiga de mobles, miralls i altres objectes. Quan vaig entrar per la porta, en vaig poder observar d’altres. N’hi havia de majestuosos i molt elegants i n’hi havia de més normalets però amb el seu encant. Jo tenia la il.lusió que em posarien amb ells, però no va ser així, perquè al veure’m, l’amo es va espantar i em va posar directament, sense cap remordiment en un cantó de la botiga. El més fosc i sinistre on no arribava gens de llum. Va ser el moment més fort de la meva vida, el que més em va marcar...

Uns dies després, va entrar a la botiga una família i va anar observant-ho tot, al veure’m van quedar parats i jo els vaig mirar. Van estar-s’hi una estona fins que de sobte van sortir corrent. Aleshores vaig saber que l’amo s’havia enfadat amb mi. Per la seva boca sortien tota mena d’improperis. Això em va fer plorar molt.

A la nit, encara seguia plorant, però llavors un quadre que tenia a prop em va dir:

- Què et passa que plores tant?
- Doncs que el venedor ja no creu amb mi.
- Això és mentida! - va exclamar un moble.
- No, no ho és!
- Sí que ho és. El que passa és que no creu que cap persona em vulgui comprar!

Llavors del centre de la botiga, uns quadres molt creguts van afegir:

- Ei, tu! El de la foscor!
- Què voleu?
- Què sàpigues que l’amo diu la veritat. Tu no vals res!
- Això que dieu és mentida...
- No, no ho és...

De tant discutir, vaig preferir no dir res i demostrar-los la meva vàlua.

Al dia següent, jo tenia el repte de que la gent que entrés a la botiga, al veure’m no sortís corrents. I llavors va entrar un senyor. Jo vaig intentar polir-me el millor que podia, però no va ser suficient... així és com al mirar-se va sortir corrent, esgarrifat de por, com si veiés la seva pròpia mort reflectida en mi.

El venedor, aquest cop més enfadat, em va llençar l’amenaça de que si tornava a passar una cosa semblant, em faria fora de la botiga. Tots els objectes i mobles van començar a riure-se’n de mi i això em va fer sentir tan malament que vaig caure en una depressió, no gaire llarga, perquè al dia següent va arribar a la botiga un nou mirall i l’amo el va posar prop meu.

Al principi, vaig pensar que seria com els altres, però poc a poc vaig anar parlant amb ell i vam iniciar una relació amistosa que em feia sentir bé i també em feia millorar el meu aspecte.

Tan va millorar el meu aspecte que el venedor em va posar en un lloc més visible, on la gent s’hi fixava més en mi, així tenia més facilitat per a què em compressin.

Uns quants dies més tard, una senyora va entrar a la botiga i va donar un tomb. Tenia les idees molt clares volia un mirall que al mirar-s’hi es veiés més jove i bonica. Mirava i mirava però no veia res que la satisfés, fins que es va fixar en mi. La reacció que va tenir, mai l’havia vista amb ningú: estava alegre, molt alegre de veure’s en mi. Immediatament va avisar el venedor per a què em baixés de la paret i la senyora pogués portar-me cap a casa seva.

Aquell moment va ser el millor de tots...

Avui dia, encara hi sóc allà, m’ha col.locat al menjador i la meva propietària em mira abans d’anar-se’n a treballar... Estic molt feliç. El meu aspecte també ha anat millorant.

Espero que la meva història serveixi per a què altres miralls que estan tristos com jo ho estava, millorin la seva salut i el seu aspecte.