Com puc donar esperança, mostrant-li al cel a un ocell que no pot volar?
Un núvol blanc es troba al centre del món, en un dels cels més blaus.
Potser no puguis veure’l, potser no puguis sentir-lo, però en aquell cel hi ha un núvol que condueix al paradís.
Un núvol, a vegades blanc, a vegades rosa, a vegades vermell. Vermell com aquell capvespre en que el seu cel semblava estar banyat en sang.
Mai abans havia odiat tant el color de la passió.
Aquell dia vaig tenir por de no tornar a veure aquell núvol perquè si ja no podia veure’l com podria descriure-te’l? Si no tornava, quina excusa tindria jo, per estar amb tu?
Però el temps passava i aquell núvol semblava seguint voler no tornar...
El cel ja no era igual.
Jo, tampoc.
I poc a poc, vaig començar a oblidar-lo, a oblidar-te. Perquè, al cap i a la fi, tu eres com aquell núvol. Blanc, pur, fràgil.
Sabia que algun dia desapareixeries, com la teva salut, com la teva presència.
I jo em pregunto: Com puc donar esperança, mostrant-li el cel a un ocell que no pot volar?
I tu em respons: Oblidant, doncs oblidant. Deixant que els altres recordin per mi, el que va ser viure veient com el teu món, regnat per un cel optimista es tornava completament fosc.