Hi havia una vegada una pastanaga que es deia Carlota i una bleda que es deia Cristina.
La Cristina estava deprimida perquè no tenia a ningú que se la mengés (a ningú no li agraden les bledes).
Com que ningú venia a buscar-la per menjar-se-la, li va dir a la Carlota, que si volia anar amb ella a buscar a algú que se les mengés. Ella va dir que sí.
Van sortir de la nevera i es van parar.
- Com podem baixar del marbre?- va dir la Carlota.
- No ho sé- va dir la Cristina – podem anar fins a aquell costurer, agafar un fil, lligar-lo al mànec de la nevera i baixar.
- D’acord – va dir la Carlota.
I així va ser. Quan ja van baixar del marbre es van preguntar qui podria menjar-se-les. Van pensar que el ratolí. Així que van baixar al soterrani i li van preguntar si volia per menjar una bleda i una pastanaga. El ratolí els va contestar que no, que preferia carn. Llavors, van decidir anar a veure el gos de la casa.
- Com podem ara pujar les escales? – va dir la Cristina.
- Baixar-les ha estat molt fàcil, però pujar-les serà més difícil – va dir la Carlota
- Un moment!- va dir el ratolí – diré als meus amics que vinguin, que agafin aquell tauler i que el posin a l’escala. Ja només haureu de pujar una rampa.
Dit i fet, ja només havien de pujar la rampa. Van anar a veure el gos que estava a la cuina menjant del seu plat. Llavors, es van adonar que estava tip i no volia menjar res més.
Van sortir al jardí per veure si algun ocell se les volia menjar, però els ocells no van veure ni a la Cristina ni a la Carlota.
Van decidir apropar-se, i llavors.... van caure en un forat i va donar la casualitat que era el cau d’un conill que havia tingut cries.
Van preguntar-li si se les volia menjar. El conill els hi va explicar que com havia de cuidar dels seus fills, no havia pogut anar a buscar menjar i tots tenien molta gana.
Al final totes dues van ser felices perquè uns conillets molt bufons se les van menjar.