Hi havia al cel un núvol blanc,
que sempre el veia passar
quan m’asseia al banc.
Sempre anava amb els seus amics,
mai es trobava sol, mai s’hi volia trobar.
Un dia en què el cel es va ennuvolar
el núvol blanc es va perdre
i tot trist va començar a plorar.

De mica en mica, s’anava fent petit
de tant plorar perquè als seus amics volia trobar.
S’anava fent petit i menys eixerit,
quan el vent se’l va emportar.

No gaire més va poder plorar
doncs se li havia acabat l’aigua,
i estava llarg i estès.
Estès entre els núvols negres,
on no se sentia identificat.
Tenia por, estava espantat.

Els núvols negres anaven creixent
i el núvol blanc, desapareixent,
fins que va caure la darrera llàgrima,
la llàgrima de la por, la llàgrima ...

Encara me’n recordo d’aquell núvol blanc
que sempre el veia passar
quan m’asseia al banc.