El dijous, 6 de novembre, els alumnes de batxillerat van anar al Teatre Nacional de Catalunya per gaudir de l’obra de Mercè Rodoreda ”Aloma”.

Mercè Rodoreda va publicar la primera versió d'Aloma el 1938 per convertir-se en la gran promesa de la literatura catalana. A l'exili, i ja amb "La plaça del Diamant" editada, la rescriuria perquè veiés la llum de nou el 1969. Gairebé 40 anys després, Lluís Alcarazo ha convertit el text en un musical per a Dagoll Dagom, i ha utilitzat el fet que l'escriptora barcelonina en fes dues versions per posar damunt l'escenari dues Alomes: una de jove, que viu el present, i que està interpretada per Julia Möller, i una altra que es mira l'acció 30 anys després, sota la pell de la qual hi ha Carme Sansa. Totes dues es van passejar pel pis de Sant Gervasi de la família de l'Aloma el passat dijous, a la Sala Gran del TNC, en el que serà el tancament d'aquest Any Rodoreda tan teatral, que vam encetar el curs passat veient "La plaça del Diamant".

La primera pregunta que molta gent es fa és: es pot fer un musical d'Aloma, una història dura, d'una noia que abandona l'adolescència i entra gairebé sense transició en l'edat adulta?. El director de Dagoll Dagom i del muntatge, Joan Lluís Bozzo, tenia clar que sí des del 1972, quan va prendre les primeres notes per portar a escena la novel•la en forma de musical. Ha gaudit de la col•laboració d'Alfonso de Vilallonga, el músic que ha ordit una partitura força ajustada a l'acció. I això que quan Bozzo li va proposar la idea, va dir: "La novel•la no és com per posar-se a cantar". Durant el procés de creació va descobrir que Rodoreda és cantable: "Té dosis de mala llet i un humor soterrat i negre, i una tendresa exacerbada". Alcarazo, a més, ha aprofitat dos poemes del llibre Agonia de llum, que De Vilallonga ha convertit en cançons.

Damunt l'escenari, com vam poder comprovar dijous a la tarda, tot rutlla. Dagoll Dagom ha anat al gra i ha apostat per una escenografia aparentment senzilla i que està emmarcada per una sèrie de projeccions molt evocadores, ara roses, ara heura, ara els carrers de la Barcelona antiga, ara el port. El pis d'Aloma, de fet, flota per damunt d'un jardí, element clau en l'univers rodoredià.
La protagonista absoluta de la peça és l'Aloma jove. Hi ha molts solos i duets, cosa que s'ajusta millor al monòleg interior de la novel•la. Bozzo el qualifica de "musical íntim" i afirma que, per la qualitat i el caire melodramàtic del text, Aloma no té res a veure amb el que hi ha en cartellera a Barcelona.